L’Ariadna estudia història de l’art. Una carrera que li obra els ulls als meravellosos llenguatges artístics i l’estimula a provar altres formes a part de la fotografia. Gràcies a ella ha entrat en contacte amb la Teoria de l’art, disciplina que, si deu vol, la traurà de la pobresa algun dia. Es mou per terrenys diversos (instal·lació, happening o l’audiovisual). Intenta introduir teràpies sistèmiques i eines somatoterapèutiques en les seves creacions. Deixa sortir totes les bogeries al grup de música on toca, Bounties.
Com definiries el teu projecte amb dues frases?
En part, jo sóc la meva obra. Però, la meva obra és absolutament jo.
Com va començar tot?
Quan em van concebre.
Què vols ser quan siguis gran?
Bruixa.
Quina ha estat la teva gran fita?
L’exposició que estem preparant amb la Cecília Coca sobre fotografia de nu i paisatge contemporani i la creació del migmetratge “solo vive lo que el sol seca”, si ho acabo d’una vegada, seran grans metes que hauré assolit.
Quina ha estat la teva gran derrota?
Ens vam trobar mútuament mitjançant un telescopi. O, ell m’observava i jo el vaig enxampar. Finalment vaig aconseguir que Déu m’apartés la mirada. Llavors Déu va caure. Sempre havia desitjat saludar a Déu. Ara podia, però se’m feia una mica absurd saludar-me a mi mateixa. Ai perdó, això no és una derrota.
Per què moles?
Gent (veuen les meves fotos): Molen…
Jo: Merci. És autoretrat eh…
Gent: Ah, en serio? Però ets tu?
Jo: si
Gent: però et fas tu les fotos?
Jo: si
Subjecte 1: uau, que fort. jo no podria.
Subjecte 2: Ala! No et fa vergonya?
subjecte 3: i la gent no et diu que fas porno?
subjecte 4: sembles una planta més del paisatge. És bonic.
En conclusió, molo perquè em despullo al bosc i treballo en blanc i negre.
Per què creus que t’han convidat a La Descomunal?
Perquè pogués repetir aquest qüestionari i desaparegués de la terra el que vaig omplir el 2015 pel bé de la humanitat i la meva dignitat.
Què entens per “èxit”?
En el de l’artista que és artista perquè fa fotos al bosc d’ella mateixa despullada i en blanc i negre.
Quin és el tòpic d’artista en el que mai voldries caure?
Un matrimoni en cotxe. La dona condueix. El marit la dirigeix i corregeix sense parar. La dona cansada d’escoltar-lo atura el cotxe en mig d’una rotonda. Es dirigeix al copilot, li entrega les claus a través de la finestra i s’asseu al darrera. L’home no sap conduir
Quin és el defecte que odies més en els altres?
No voler mirar (face to face) als defectes o que em prenguin patates fregides del meu plat.
Clàssics que t’acompanyaran sempre.
Espero que no me n’acompanyin gaires, m’agradaria anar al lavabo sola de tant en tant.
Algun pecat de joventut que -per sort- ja has superat.
Ser adolescent (espero haver-lo superat)
Confessa els teus plaers culpables.
Tocar-li els collonets al gat
Mata’m un mite.
A vegades quan em dutxo amb l’aigua molt calenta el vidre no s’entela.
Amb qui t’agradaria col·laborar?
Quina por, no vull dir-ho.
Amb qui no col·laboraries ni per diners?
No es mereix que el mencioni.
Quins són els teus herois de ficció?
El doraemon i els globuls vermells de “ El cuerpo humano”.
Què vols trobar a La Descomunal?
Té, pastetes i art exprés.
Una imatge de silenci? (ai perdó, se’ns ha colat).
Transcripció d’un diàleg al tren entre una mare i la filla de 10 anys.
Hija: (apoyando la cabeza sobre el hombro de su madre) Quiero dormir. Tengo una idea, pon el dedo así, así, así. (para que le acaricie el tabique)
Madre: Si hombre! Ya no eres un bebé.
Hija: Pero da gustito. tu ya no eres un bebé i te gusta que te rasquen la espalda.
Madre: Ya, pero nadie me la rasca.
Hija:Yo no tengo uñas.
Madre: yo me las tengo que cortar.
Hija: si sigues así las tendrás preciosas para la boda.
la Descomunal 