Rectangle Negre és una companyia de teatre físic fundada l’any 2014, que busca explorar amb profunditat les possibilitats del cos com a element comunicatiu i la seva interacció amb disciplines com la màgia o la pintura d’acció per esdevenir, en la unió multidisciplinar, el fil conductor d’una història conjunta.
Rectangle Negre és, per tant, un experiment constant, en el sentit més ampli de la paraula.
Rectangle Negre está format per Lluís Ruiz, Gemma Compte, Jordi Garreta, Biel Martínez i Lorena Muñoz. Cadascun dels membres ha donat els seves pròpies respostes al qüestionari així que les hem agrupat però els identificarem amb les seves inicials.
Com definiries el teu projecte amb dues frases?
LORENA MUÑOZ (LM): Un projecte dinàmic, visual, amb una mena de joc en què es poden descobrir coses molt diferents.
LLUÍS RUIZ (LR): Didàctic i poc convencional. I també; nostàlgic i emocionant.
JORDI GARRETA (JG): Crítica a la societat i projecte d’investigació.
BIEL MARTÍNEZ (BM): Tant si et refereixes a Rectangle Negre en sí com a La Descomunal, prefereixo dues paraules: EXPERIMENT i JOC.
GEMMMA COMPTE (GC): Jo opinaré el mateix que Biel Martínez, estic segura que la seva resposta És clara, correcte i precisa. Jaja, no, en diria, com bé diu la paraula, projecte: projecte de creació a partir de jocs, de moviments i de música.
Com va començar tot?
LM: La veritat és que no recordo el moment exacte en què vam decidir ser Rectangle Negre. Només recordo una reunió amb cinc amics sense saber què fer.
LR: Vam quedar, vam jugar, va fer pum i aquí estem.
JG: Em va trucar el Lluís i em va agradar la idea.
BM: Amb un grup d’amics amb ganes de fer teatre, i que tenien por de no fer-ne mai més junts.
GC: Entre converses de 5 amics que acabaven de sortir d’un batxillerat escènic i tenien ganes de més.
Què vols ser quan siguis gran?
LR: No vull ser gran.
JG: Actor de teatre musical.
BM: Ara mateix, no em vull fer gran.
GC: Ostres, quan sigui gran m’agradaria respondre’t, ja que tinc coses al cap, però res en concret. Suposo que em vaig trobant poc a poc.
Quina ha estat la teva gran fita?
LM: No tinc una gran fita, sinó moltes petites grans fites.
LR: Creure en l’amistat i en els somnis. Rectangle Negre és el fruit d’això. I haver estrenat Idea al TNT parla per si sol.
JG: Cantar al costat dels grans del teatre musical al Teatre Victòria al concert d’Amor x amor.
BM: Uf… Aguantar 5 anys amb el meu nòvio, que es diu ràpid! Ah, teatral? Rectangle Negre mola massa. Es guanya per mèrits propis la primera posició en el rànquing.
GC: Que els meus pits ocupin dues pàgines en al Diari Terrassa. No tothom ho pot dir, i és una cosa que mai m’hagués imaginat que faria. Va ser un treball dur en tots els sentits i molt, molt satisfactori.
I la teva gran derrota?
LM: Les coses que no he pogut fer per por.
LR: Ofegar-me en un got d’aigua.
JG: Tinc moltes derrotes. ☹
BM: Em derroto cada dia a mi mateix. Suposo que per això decidim ser actors; per deixar de voler saber què estem fent bé i què malament i aprendre a permetre que ho faci algú altre en el nostre lloc. És una teràpia molt sana però tan difícil com fàcil pot arribar a ser.
GC: No ser capaç de lluitar 100% per una cosa. Si veig que el camí serà difícil prefereixo no arriscar i agafar-ne un de nou. Ah, i l’anglès!
Per què moles?
LM: No crec que moli, però si tu ho dius…
LR: Per lluitar i fer realitat tots els somnis.
JG: És una pregunta molt estranya i narcisista, però si hagués de donar una resposta quasi sincera, seria perquè sóc únic; com tothom.
BM: Perquè molar em posa.
GC: Ei, que molo?! Molo per tenir els ovaris de sortir al carrer, confiar amb Lluís Ruiz i marcar-me un Llibertat. Només per això, sí; molo.
Per què creus que t’han convidat a La Descomunal?
LM: Perquè som un grup de gent jove amb coses per ensenyar.
LR: Perquè Rectangle Negre som molt forts.
JG: Perquè Rectangle Negre mola.
BM: Perquè no només molo jo! Perquè Rectangle Negre també mola! I perquè podem oferir coses interessants. O almenys generar alguna pregunta.
GC: Perquè som una companyia de joves, nova i de teatre performance, i mola ensenyar coses diferents. No, en realitat és perquè formem part d’un col·lectiu d’artistes de Terrassa i algun dia ens havia de tocar… jeje.
Quin és el tòpic d’artista en el que mai voldries caure?
LM: No m’agradaria mai estancar-me en el mateix paper tota la vida.
LR: Mai voldria que el públic veiés només la forma. Darrere de la forma sempre hi ha un contingut.
JG: Al tòpic d’actor amateur, tot i que és molt difícil no caure-hi. Tampoc considero que sigui dolent ser amateur, però quan t’estàs formant professionalment és quelcom que no et pots permetre.
BM: Repetir-me. Tenir aquesta sensació ha de ser horrorós.
GC: Representar sempre un sol paper.
Què entens per “èxit”?
LM: Superar les meves pròpies expectatives.
LR: “Sortida” en anglès.
JG: Assolir els objectius que et proposis i seguir creant-ne de nous, i no parar.
BM: Gaudir i entregar-se a fons amb allò en què un creu, sense plantejar-se si val o no val la pena. Si ho fas, és perquè la val. Donar-se aquesta llibertat és tot un èxit en la nostra societat.
GC: Èxit és aconseguir amb resultats qualsevol cosa que tinguem en ment, i ser capaços de dur-la a terme.
Quin és el defecte que odies més en els altres?
LM: Que em diguin una mentida a la cara.
LR: Que les seves expectatives superin les meves i vulguin decidir per mi.
JG: Que es tinguin prejudicis cap a algú i posar-se barreres sense conèixer la persona només per les primeres impressions. Igualment, entenc i reconec, incloent-m’hi, que és difícil no fer-ho.
BM: El judici sense motiu. Les etiquetes poden crear abismes mooolt difícils de superar. I no ens enganyem, tots en fiquem alguna de tant en tant.
GC: Que et jutgin abans de saber, nomes per “l’estil”. Però d’aquest pequem totes.
Clàssics que t’acompanyaran sempre.
LM: Jo sóc dels clàssics de Disney, com el Rey León, Tarzán, Blanacanieves…, més Hair (el musical).
LR: Advertència per embarcacions petites de Tennesse Williams, Equus de Peter Shaffer, The Wizard of Oz de L. Frank Baum, Les bruixes de Roald Dahl… Sondheim i Kander and Ebb.
JG: Fantasma de l’Òpera, Miserables, Sweeney Todd, Into the Woods i Mar i Cel.
BM: Batman. Watchmen. La Patrulla X. Merda, atureu-me!
GC: Seré molt típica, però mentiria si no digués que Grease m’acompanyarà tota la vida, i que si la posen per la televisió seré incapaç de canviar de canal.
Algun pecat de joventut que -per sort- ja has superat.
LM: No tinc pecat. Però si el tingués, no el diria.
LR: Com va dir Liza Minnelli per TV1 el 91 “I Love the rebajas”.
JG: És personal.
BM: Mossegar-me les ungles. I amb molt d’orgull. Però encara sóc jove per seguir pecant!
GC: Uff. De bona, tonta, que en diuen. Superat? Encara sóc jove, tu!
Confessa els teus plaers culpables.
LM: …
LR: Confesso… m’encanten les Spice Girls
JG: És personal.
BM: Si en gaudeixo, no me’n sento culpable.
GC: A tot el que siguin plaers no els considero culpables.
Mata’m un mite
LM: No tinc mite per matar.
LR: Oz no existeix
JG: No en tinc ganes.
BM: Encara no he aconseguit veure La bruja novata sense adormir-me. I’m sorry.
GC: El fred? Res, són els pares.
Amb qui t’agradaria col·laborar?
LM: Amb gent que respecti l’art, sense encasellar-se. M’agradaria poder tocar diferent tipus d’art, poder combinar-los i fer-ho sempre amb una actitud positiva… i amb algú que pugui aportar econòmicament… jajajaja
LR: Amb qualsevol artista que em sàpiga vendre el seu projecte o amb algú que cregui que em pot ensenyar un nou món.
JG: Stage Entertainment, òbviament.
BM: Amb massa companyies. N’hi ha moltes i de molt bones, i no cal anar gaire lluny. Insectotròpics, Obskene… Call me 😉
GC: Amb qualsevol projecte interessant.
Amb qui no col·laboraries ni per diners?
LM: Amb gent que no ho dic per respecte. (Quan agafo mania a algú)
LR: Nunca digas de esta agua no beberé.
JG: Amb vosaltres… És broma, ja ho estic fent… Jajaja
BM: Ui… És que els diners sempre van molt bé, eh? I de tota experiència se’n pot treure alguna cosa de profit, així que… Pasapalabra.
Quins són els teus herois de ficció?
LM: No tinc herois de ficció, els meu herois són la meva mare i el meu pare.
LR: Judy Garland i Liza Minnelli.
JG: Son Goku
BM: Ja he dit Batman, oi? Hauria d’haver fet una lectura diagonal abans de respondre… Mmmm… Les Bacará conten?
GC: Com bé he dit abans, sóc jove, per la qual cosa nombraré a dos joves: Emma Watson i Eddie Redmayne.
Què vols trobar a La Descomunal?
LM: Un bon ambient, sense jutjar i amb la ment oberta.
LR: Amants de l’art amb ganes d’arriscar.
JG: Res que pugui pertorbar-me per les nits.
BM: A tu. Sí, sí, a tu. Et buscaré entre el públic, o sigui que millor que vinguis si no vols quedar malament.
GC: Gent amant de l’art i la cultura, amb la intenció de saber qui som, i saber dels seus projectes, fer veus els uns dels altres i entre totes fer que no s’apagui l’art als carrers, teatres i locals de Terrassa.
Una imatge de silenci? (ai perdó, se’ns ha colat)
LR: Rodolfo Valentino carregant a Vilma Bánky a El hijo del Sheik.
BM: — les llums es fonen lentament. Fosc. —
GC: Tanquem portes, comença l’espectacle.
la Descomunal 