Un munt de cadires escampades per La Casa de la Música. Tot és a les fosques i el públic entra en petits grups, amb una llanterna i una única instrucció: moure’s per l’espai, explorar-lo i no seure ni tocar a les cadires. Quan el públic s’havia familiartizat amb l’espai pels altaveus sel’s va dir que es possesin còmodes que seiessin on i com els semblés. S’engeguen els llums i tot sembla tranquil fins que, de cop, els col·laboradors de Rectangle Negre comencen a interactuar amb el públic: canvien cadires de lloc, parlen per telèfon, interactúen amb el públic i actuen segons les seves reaccions.
Al cap d’una estona comença l’espectacle en sí. Es tracta de “El pitjor assaig”, el primer espectacle de Rectangle Negre, un espectaclde de gest on quatre personatges comparteixen un espai i interactuen com is fossin una representació de la societat fins que s’hi introdueix un cinquè element que pertorba aquesta realitat. Després d’aquest espectacle van tancar amb un fragment de Trànsit, l’audiovisual que van presentar a l’última edició del MART el passat mes d’abril.
Aquestes tres peces tenien l’objectiu d’aplanar el terreny pel debat posterior: on comença i on acaba la creació artística? Quin paper hi ha de tenir el públic? Perquè el públic actua d’una manera determinada i seguint unes normes molt concretes? Tots podem ser artistes? Si és així, què fa que algú pugui ser considerat artista professional? El debat posterior entre companyia, col·laboradors i públics (si és que aquesta distinció té sentit) va girar al voltant d’aquestes preguntes i moltes més.
la Descomunal 