Joan Delapse comença la seva vida musical formant el grup d’estil postpunk ja dissolt “Decadence UK” al 2013, editant l’EP “The Demo Tapes” i un single titulat “The Fiction” al 2014 i girant per diversos escenaris catalans. Posteriorment fa alguns concerts en solitari i comença amb el nou grup “Errático” al 2015 amb un estil més enfocat als anys 90 però intentant mantenir un so original.
Al Novembre publiquen l’EP “Save The Savage” que els porta per diferents escenaris destacant el Primavera als Barris en la seva segona edició i l’Espai Vapor en la seva cinquena edició. Delapse colabora amb diferents col∙lectius barcelonins com “Binary Emotions”, “Musarañas”, “No M’en Records” i ara a “La Descomunal” a Terrassa intentant ser un membre actiu de l’escena.
Com definiries el teu projecte amb dues frases?
Errático es un grup que pensa en el minimalisme, tant a l’hora de composar i grabvr com a l’hora del directe, som guitarra, bateria i veu i les nostres influencies venen de fora d’España i s’estenen per diferents dècades.
Com va començar tot?
Va començar tenint unes quantes cançons originals i amb ganes d’ensenyar-les vam decidir amb la meva parella d’aleshores formar un duet. Jo venia d’altres projectes, ella va començar de zero.
Què vols ser quan siguis gran?
Jo no vull fer-me gran per això em dedico a fer el que mes m’agrada, vull ser sempre un adolescent amb problemes que només ho són per mi.
Quina ha estat la teva gran fita?
Amb la sortida de l’EP vam posar-nos una serie d’objectius els quals hem assolit com per exemple tocar amb la gent del Primavera Sound, a l’Espai Vapor o sonar a Capitán Demo i també formar part de festivals que estan començant com nosaltres però que sens dubte evolucionen ràpidament.
I la teva gran derrota?
Estar apunt de deixar de tocar al trencar amb la meva parella, ja que era el 50% del grup, per sort durant una nit a un concert vaig trobar-me amb el Nil, el meu actual bateria, i va sorgir la màgia! (musicalment parlant….).
Per què moles?
Molo gràcies a ma mare, que em va fer ben parit.
Per què creus que t’han convidat a La Descomunal?
Suposo que els hi ha agradat el fet de que estigui en moviment constant (o tracti d’estar-ho), que sigui de Terrassa, i la música potser hi ha influït en un tant per cent.
Quin és el tòpic d’artista en el que mai voldries caure?
No es pot evitar caure en els tòpics per això l’únic que vull ser es el suficientment creatiu i lliure com per sortir-ne airós cada vegada.
Què entens per “èxit”?
Poder fer el que m’agrada i assolir tots els objectius que ens anem marcant, pas a pas.
Quin és el defecte que odies més en els altres?
La irresponsabilitat i la falta de serietat, sobretot en aquest món musical.
Clàssics que t’acompanyaran sempre.
Beatles, Joy Division, Décima Víctima, Police, Ramones, The Cure, Pixies, Nirvana, Soundgarden, White Stripes, Placebo…
Algun pecat de joventut que -per sort- ja has superat.
Tinc molts pecats que no superaré mai i que es van convertint poc a poc en un espiral de frustració, ràbia, odi, amor i altres sentiments dins meu, ho guardaré tot fins l’ultim alè, llavors durant l’últim segon de la meva existència demanaré perdó a l’ésser superior, mentrestant, l’únic camí que entenc es l’art.
Confessa els teus plaers culpables.
A vegades miro la tele…
Mata’m un mite
El club dels 27….(ja ho van fer ells solets).
Amb qui t’agradaria col·laborar?
Amb molta gent de l’escena actual catalana com Mourn, Black Islands, Grushenka o la gent del segell No M’en Records (el seu lema es “grunge o barbàrie”, com no hi voldria col·laborar) també em fascina la Nuria Graham i les Kinsale.
Amb qui no col·laboraries ni per diners?
Amb Kiko Rivera.
Quins són els teus herois de ficció?
M’agrada tota la fantasia del món Tolkien i tots els seus herois.
Què vols trobar a La Descomunal?
Vull trobar gent interessant amb projectes interessants.
Una imatge de silenci? (ai perdó, se’ns ha colat).
Matthew McConaughey quan cau a la cinquena dimensió a la pel·lícula “Interstellar”.
la Descomunal 