El passat 25 de setembre es va celebrar la setena edició de La Descomunal. Com ja s’havia dit anteriorment, aquest cop l’acte estava envoltat de misteri ja que el públic assistent en desconeixia el tema central i, malgrat podia conèixer alguns dels convidats, no es va desvetllar en cap moment el motiu de la seva presència.
Arribats al Teatre Alegria tots els assistents van ser convidats a entrar pel lloc més insòlit i inusual. En comptes d’arribar a la sala en qüestió traspassant el hall, se’ls va guiar per la porta del darrera, la que normalment està reservada als tècnics i a l’equip artístic de l’espectacle.
Un cop asseguts i de la mà d’Alba Valldaura, una de les dues organitzadores (disfressada d’acomodadora), presenciàvem un esquiex que ella i en Pau Gómez, interpretant un tècnic de so, havien preparat per obrir l’edició d’una manera molt original. A través del seu espectacle còmic, on un seguit d’aspectes tècnics fallaven provocant un seguit de despropòsits, es feia incís en la feina dels tècnics, en com d’oblidada està i en com n’és d’important la seva presència. Quelcom que, malauradament, no notem fins que alguna cosa no rutlla.
Seguidament, van aparèixer els diferents convidats d’aquesta edició (tots tècnics especialitzats en les arts escèniques). En Toni Castells, la Marina Ballesta, en Dani Pino, en Toni Ubach, l’Aleix Soler, l’Oriol Ibáñez i la Marina Díaz (que va fer la seva aportació virtualment a travès d’un vídeo, ja que no va poder assistir a l’acte). Tots ells van explicar els seus orígens i el seu recorregut laboral i, posteriorment, es va obrir un debat amb el públic dinamitzat pels dos organitzadors. De tot el que es va dir, en va sorgir una idea comuna: la necessitat de crear un espai on puguin conviure diferents disciplines artístiques, on interessats en l’art i la cultura puguin apropar-s’hi. Un espai d’encontre i producció on hi hagi la possibilitat de crear coses noves, on puguin néixer nous projectes i on tots i totes tinguem cabuda. Fan falta llocs així, a la ciutat, de la mateixa manera que cal reeducar-nos per reeducar-la culturalment. Aquesta setena Descomunal va posar sobre la taula el paper de les institucions però també de l’espectador. Fins que no es deixi de veure la cultura com un luxe, com un privilegi reservat a grans ments superdotades, serà molt difícil potenciar una ciutat molt més activa. En aquesta edició va fer-se evident el públic potencial que tenim. Només fa falta que conegui, s’interessi i es mogui.
Després de set trobades, creiem que tenim una bona xarxa. Ara cal, des de la base i a través de les nostres pròpies eines, fer-la més forta i constructiva. Estem segurs que a la vuitena Descomunal començarem a veure’n resultats. Us hi apunteu?
la Descomunal 