La Clàudia Romeu té 20 anys i és estudiant de cine. Desde molt petita ha estat interessada per tot el que té a veure amb el món de l’art. El cinema es el mitjà en el que sent que la seva veu té més potencia ja que sent que és el que l’’aproxima més a si mateixa.
Com definiries el teu projecte amb dues frases?
Una recerca dels límits entre allò real i allò personal; un diàleg entre allò biogràfic i allò expiatori amb l’objectiu d’aconseguir entrendre’m a mi i a les persones que m’envolten.
Com va començar tot?
La meva mare tota la vida m’ha envoltat d’art, histories d’artistes, música i pel·lícules meravelloses i simplement un dia, amb 15 anys, em vaig preguntar quina era l’única cosa que m’agradava tant com per poder estar-ho fent tota la vida. I a poc a poc m’he anat desenvolupant en el llenguatge cinematográfic.
Què vols ser quan siguis gran?
Una persona plena.
Quina ha estat la teva gran fita?
Aprendre a parlar un idioma que només comunica de veritat si es parla a través de les emocions.
I la teva gran derrota?
No crec en el concepte de la derrota.
Per què moles?
Perquè soc la filla perduda de Goddard i la Bridget Bishop
Per què creus que t’han convidat a La Descomunal?
Perquè molo.
Quin és el tòpic d’artista en el que mai voldries caure?
No crec en els tòpics d’artistes.
Què entens per “èxit”?
Complir el que et proposis.
Quin és el defecte que odies més en els altres?
La falsedat i l’interés.
Clàssics que t’acompanyaran sempre.
Per molt bàsics que sonin la majoria d’ells tots formen part de mi d’alguna manera o altre: Vivir su vida, el Wim Wenders d’abans, Jim Jarmusch, Tsai Ming Liang, Louise Malle, Mad Men, Sexo en Nueva York, Naomi Kawase, Lorca, Sex Pistols, Supercañeras, Mega Petarda, Una Cenicienta Moderna, Dreyer, Ozu, Fellini, Hou Hasiao Hasien, la deesa Artemisa, François Hardy, Jacques Brel, Luna de Zoé, Wicked Game de Chris Isaak, Blister in the Sun de the Violent Femmes, Sweet Dreams, The Carpenters, Phillippe Garrel, Rossetti, Modigliani, Charlotte Brönte, Orlando de Virginia Wolf i l’adaptació de la Sally Potter, Francesca Woodman, An Education, Zelda i Scott Fitzgerald, Allen Ginsberg… Segurament m’en deixo molts de importants.
Algun pecat de joventut que -per sort- ja has superat.
Justin Bieber suposo. El kpop no l’he superat perque encara tinc recaigudes. Els visuals em tenen pels terres.
Confessa els teus plaers culpables.
Els vampirs, tot i que en realitat no veig el sentit de sentir-te culpable per alguna cosa que t’agrada.
Mata’m un mite
Cadascú té els seus propis mites i no sé què se suposa que he de matar.
Amb qui t’agradaria col·laborar?
Amb massa gent: amb el meus pares espituals Jean Luc Goddard (abans de que es mori) i Nick Cave, amb el meu amor platònic Elias Bender Rønefelt, amb Maya Deren, amb Vėra Chytilová, amb Tilda Swinton que per molt que no cregui en els actors la senyora Tilda va molt més enllà d’aixo i inclus Béla Tarr em dóna suport en aixo, amb Yoji Yamamoto, amb Vivianne Westwood, i amb m.i.a
Amb qui no col·laboraries ni per diners?
Christopher Nolan i Stanley Kubrick. Són molt pesats amb tot el que fan.
Quins són els teus herois de ficció?
Jane Eyre, Diana Bishop, Hermione Granger i segurament m’oblido de molt importants.
Què vols trobar a La Descomunal?
Inspiració, o potser algún subjecte per algún documental…
Una imatge de silenci? (ai perdó, se’ns ha colat).
Quan veus algo que t’omple tant que no pot parlar ningú i llavors el silenci parla. Crec que aquest és el poder més important del silenci tot el que diu sense necessitat de res. (vease: Christmas in the Distance de Anu Kuivalainen. Una de les coses més precioses que he vist en tota la meva vida.)
la Descomunal 