Eduard Rubio

L’Eduard Rubio és un artista enfocat en el desenvolupament d’alternatives alhora
d’entendre el fet artístic en el camp del so. Situant-se fora de les narratives tradicionals del que s’ha anomenat “música” des de l’antiguitat, pretén trencar la jerarquia entre art visual i sonor per a arribar a un nivell de significació equiparable, en el qual el so actuï com a portador d’idees complexes.

Com definiries el teu projecte amb 2 frases?
El meu projecte es basa en el desenvolupament de la dimensió sonora a partir de la
significació complexa dels sons, allunyada de la ficció musical que sovint subjuga el so a la imatge. També treballo la relació entre cos i objecte a l’hora de generar contingut quan aquests dos interactuen per a generar so.

Com va començar tot?
L’interès per allò sonor sempre m’ha acompanyat. Contestar aquesta pregunta amb l’edat
que tenia quan vaig començar a tocar la guitarra o citar les primeres peces que vaig escoltar fins esgotar-les no seria del tot acurat tenint en compte el meu posicionament envers el so. Ara entenc com un moment clau quan vaig suspendre música a 6è de Primària per no voler transcriure una peça musical amb notes a una partitura (potser aleshores començava a no entendre la desnaturalització dels sons a partir de la seva codificació en signes visuals).

Què vols ser quan siguis gran?
Algú integrador, carinyós i sense prejudicis.

Quina ha estat la teva gran fita?
No caure en el patró de masculinitat proposat pel marc cisheteropatriarcal.

I la teva gran derrota?
Cada vegada que jugo al SingStar amb la meva novia.

Per què moles?
Vosaltres creieu que molo?

Per què creus que t’han convidat a La Descomunal?
Gràcies a gent bonica que s’interessa per mi. Love etern.

Quin és el tòpic d’artista en el que mai voldries caure?
En el de l’artista que creu que la seva creació és transcendental. Jo entenc l’artista com un treballador més i la seva obra com al producte de la seva feina, com un informàtic programa. 0 transcendència.

Què entens per èxit?
Estar satisfet amb el procés de producció d’una obra i que hagi resultat coherent sota els
meus paràmetres, conseqüent amb la idea de partida.

Quin és el defecte que odies més en els altres?
Els defectes són relatius.

Clàssics que t’acompanyaran per sempre.
El món del pensament grecorromà, que per desgràcia està 100% vigent en molts àmbits
(inclòs el de l’art).

Algun pecat de joventut que ja has superat.
Intentar entrar dins el sistema tot i la impossibilitat d’estar-hi.

Confessa els teus plaers culpables.
Els donuts.

Mata’m un mite.
Les notes musicals no existeixen, són una construcció humana com tantes d’altres.
Només serveixen per normativitzar, desnaturalitzar i catalogar com a anormal o no apte per a generar reflexió tot allò que surti d’aquest esquema.

Amb qui t’agradaria col·laborar?
Amb la Blanca Arias, una artista visual molt interessant amb una obra molt potent. Ens
entenem molt bé.

Amb qui no col·laboraries ni per diners?
Amb machirulos.

Quins són els teus herois de ficció?
Dionís.

Què vols trobar a La Descomunal?
Un espai integrador.

Una imatge de silenci?
John Cage.