Xavier Aragonès és un fotògraf nascut el 1979 a Pineda de Mar i resident des de fa nou anys a Terrassa. Ha publicat dos dels seus projectes en format de fotollibre: “O. O. O.” i “Twentysix Abandoned Catalan Gasoline Stations”. Aquest últim també va ser presentat en forma d’exposició a la darrera edició del festival internacional de fotografia analògica Revela-T, a Barcelona.
Com definiries el teu projecte amb dues frases?
Tot el què he fet fins ara gira d’una manera o altra al voltant dels efectes de l’activitat humana sobre els llocs que ens envolten. Fonamentalment són fotos de paisatge i arquitectura on l’element humà és molt present, tot i que en molt poques hi apareguin persones.
Com va començar tot?
Una mica tard, la veritat. Tot i que per casa sempre corria alguna càmera i que vaig estudiar la carrera de Periodisme, no vaig començar a prendre’m la fotografia seriosament fins als 22 o 23 anys. En aquella època feia fotos de carrer i de concerts de punk i hardcore mentre aprenia els fonaments de la tècnica en una escola de Barcelona. Hi vaig començar un curs de tres anys, però al final del segon em vaig adonar que m’ho passava millor i n’aprenia més disparant al carrer que assistint a classe, així que vaig plegar i des d’aleshores, amb alguna excepció puntual, bàsicament m’he format com autodidacte.
Què vols ser quan siguis gran?
Em temo molt que ja ho sóc, així que millor no pensar-hi massa.
Quina ha estat la teva gran fita?
Perseverar, mantenir-me constant i entendre cada projecte com una cursa de fons en què els resultats comencen a aparèixer a mig o llarg termini.
I la teva gran derrota?
Potser tinc tendència a relativitzar les coses, però no em sembla que n’hagi tingut cap d’especialment dolorosa.
Per què moles?
No és una qüestió que em faci perdre la son precisament, però en tot cas no em correspon a mi donar la resposta.
Per què creus que t’han convidat a La Descomunal?
La veritat és que ni m’ho havia plantejat, ara que ho dius. Per si de cas deixaré la cartera i el rellotge a casa.
Quin és el tòpic d’artista en el que mai voldries caure?
El de l’il·luminat clarivident que menysprea la vulgaritat de la plebs des de la seva trona de superioritat moral o intel·lectual. Si em veieu fer això algun dia claveu-me un clatellot, sisplau.
Què entens per “èxit”?
La sensació d’aconseguir tancar de forma satisfactòria un projecte o una etapa i poder-te dedicar tranquil·lament a una altra cosa.
Quin és el defecte que odies més en els altres?
Ja vaig prou carregat de defectes jo solet com per recrear-me en els dels altres.
Clàssics que t’acompanyaran sempre.
Kodak Portra 400, Alhambra Especial 1925, Jim Jarmusch, PJ Harvey.
Algun pecat de joventut que -per sort- ja has superat.
Creure que tots els mals del món tenen una solució fàcil.
Confessa els teus plaers culpables.
Si et fan sentir culpable ja em diràs tu quina merda de plaers són.
Mata’m un mite.
L’orina no serveix per alleujar les picades de les meduses. Per tant, si t’agrada que se’t pixin a sobre busca’t una altra excusa.
Amb qui t’agradaria col·laborar?
Amb altres fotògrafs però també amb escriptors, realitzadors audiovisuals, dissenyadors gràfics, il·lustradors, músics…
Amb qui no col·laboraries ni per diners?
Se m’acudeixen uns quants noms però estic segur ells tampoc voldrien col·laborar amb algú com jo ni farts de vi, així que tots contents.
Quins són els teus herois de ficció?
Arale Norimaki.
Què vols trobar a La Descomunal?
Propostes que em sorprenguin, em facin pensar o simplement m’ajudin a passar una bona estona. No tinc cap dubte de què les trobaré, d’altra banda.
Una imatge de silenci? (ai perdó, se’ns ha colat).
Els pupitres i cadires buits d’un institut abandonat en un poble del Maresme, una tarda de juliol del 2008. Tinc la foto, per cert.
la Descomunal 