La Miranda Pastor sempre ha estat dibuixant i pintant, i des de ben petita tenia clar que volia dedicar-se al món de l’art. Ara, acabada la carrera de Belles Arts on ha tingut la sort d’estar molt ben acompanyada, intenta desenvolupar en la pràctica tot allò après i desaprès, les influències de la companyia cultural, les tècniques i les disciplines, sense saber massa bé on acabarà.
Actualment forma part d’una exposició col·lectiva a La Destil·leria (Mataró) i està preparant-ne algunes altres.
Com definiries el teu projecte amb dues frases?
Crec que tinc molt projectes, potser masses. En general, acaben basant-se en les idees de representació, d’imatge i d’entorn, com intents per conèixer allò que ens envolta, sense importar el que sigui, persones, terrenys, llum…
Com va començar tot?
Potser quan era molt petita i ja em passava estones llargues dibuixant.
Què vols ser quan siguis gran?
Moltes coses, però ser algú que s’ha dedicat i es dedicarà l’àmbit de l’art, d’una manera o altra, amb més experiència i coneixement. I, com no, sense deixar d’apreciar allò que m’envolta.
Quina ha estat la teva gran fita?
No ho sé, crec que no tinc cap gran fita. Vaig fent, entre derrotes i amb ajuda, les fites assolides acaben portant-ne de noves.
I la teva gran derrota?
Haver abandonat l’aquarel·la com a disciplina pictòrica en algun moment dels últims quatre anys; perquè a vegades no és entesa com pintura, al nivell de l’oli, l’acrílic o el tremp. Per sort (o no, qui sap!), l’he reprès.
Per què moles?
Potser perquè puc ser molt feliç amb coses tan simples com un color.
Per què creus que t’han convidat a La Descomunal?
Perquè últimament no deixo de fer coses, per aquí i per allà, així que algun dia havia de caure per la Descomunal!
Quin és el tòpic d’artista en el que mai voldries caure?.
L’artista com a geni creador, com pensador de la idea única i prístina.
Què entens per “èxit”?
Depèn del context, però en general, potser, ser feliç.
Quin és el defecte que odies més en els altres?
Al cap i a la fi, tots tenim defectes, però no puc amb la necessitat de tenir control sobre els altres i imposar-se.
Clàssics que t’acompanyaran sempre.
Infinits… aquells i aquelles que em produeixen una sensació que em supera. En pintura i dibuix, per exemple, Andrew Wyeth, Maria Moreno, Antonio López, Edward Hopper, Isabel Quintanilla, Euan Uglow, Goya…
Algun pecat de joventut que -per sort- ja has superat.
Encara sóc jove, no sé si els he superat!
Confessa els teus plaers culpables.
Fer-me expectatives de projectes i viatges que potser després no seran possibles.
Mata’m un mite
Els artistes i creatius en general únicament treballem per plaer.
Amb qui t’agradaria col·laborar?
Amb tantíssima gent… no acabaria. Començant pels amics i amigues que estan començant projectes (o ja els tenen) on hi podria col·laborar, fins a aquelles persones que, per a mi, són extremadament interessants però em queden lluny en possibilitats.
Amb qui no col·laboraries ni per diners?
Aquesta pregunta no me l’havia fet mai! Crec que aquells amb qui jo no col·laboraria tampoc tindrien voldrien fer-ho amb mi.
Quins són els teus herois de ficció?
Herois o no, Gandalf, Sonmi-451 i Harry i Gloria (de Kate Tempest).
Què vols trobar a La Descomunal?
Passió i respecte per la creació, sense comptar l’àmbit ni el recorregut.
Una imatge de silenci? (ai perdó, se’ns ha colat).
La pluja.
la Descomunal 