Ars Vobis

Ars Vobis és un petit col·lectiu poètic, un espai lliure de creació en vers.
Vida pura, pura vida.
El arte no tiene que pedir permiso ni dar explicaciones para ser.

Com definiries el teu projecte amb dues frases
Intentar que l’art arribi a tothom, lluny de panfletismes i puretismes i a la vegada transmetre pensament crític. També un projecte lliure, que busca acollir a tothom que necessiti expressar el que sent, despullar-se, mitjançant l’art. Poder créixer com a individus de la manera més sana i viva.

Com va començar tot?
Un dia de fa tres anys, entre birres i bromes i moltes moltes ganes d’iniciar un projecte que ens unis més artísticament. Acomiadant l’estiu, vam pensar que necessitavem més poesia a la ciutat. I després, de Pax Vobis a Ars Vobis. I d’Ars Vobis, a Cal·líope. Tot molt literari.

Què vols ser quan siguis gran?
Mireia: Vull seguir sent jo mateixa però espero ser totalment diferent a qui soc ara. Evolucionar.
Marc: Vull ser la millor versió de mi mateix. Ah, i voldria poder dedicar-me a l’art. Sona a tòpic, si, però no hi ha enlloc on em senti més a gust, feliç i viu que d’alt d’un escenari. Que mai m’abandonin el teatre, la música, la poesia i les arts plàstiques.

Quina ha estat la teva gran fita?
Mireia: Crec que això ho podré contestar només quan em mori i ara no em va massa bé.
Marc: Sóc massa jove com per haver aconseguit cap “gran fita”. Parlem-ne d’aquí uns anys.

I la teva gran derrota?
Mireia: Cap derrota és en va, i no n’hi ha una més gran que una altra, al cap i a la fi totes et remouen i t’obliguen a revisar-te.
Marc: Les derrotes formen part del nostre dia a dia. Per tant, no vull pensar que he viscut cap “gran derrota”. Evidentment, n’he viscut moltes de derrotes, però vull pensar que he après quelcom vital de cadascuna d’elles.

Per què moles?
Mireia: Molar és tant arbitrari que només diré: Perquè sí.
Marc: Perquè sóc únic. Però tots ho som. Per tant, tots molem?

Per què creus que t’han convidat a La Descomunal?
Mireia: Perquè la nostra forma de compartir l’art no és la usual?
Marc: Per què no som la típica entitat de divulgació poètica. Creiem en una manera de fer molt nostre. I, per que no dir-ho, el que fem és molt bonic.

Quin és el tòpic d’artista en el que mai voldries caure?
Mireia: Debatre constantment sobre què és art i què no. Massa trillat tot plegat.
Marc: Espero i desitjo no vendre’m mai per diners. Com tanta altra gent, espero ser fidel al que m’agrada, al que sento i al que vull fer. No vull fer quelcom “per fer” o perquè em suposarà una gran recompensa econòmica. Les coses no funcionen (o no haurien de funcionar) així…

Què entens per “èxit”?
Mireia: Aprendre.
Marc: Lluitar pel que es vol. No decaure per molt complicat que sigui el camí. Aprendre el màxim de coses possibles. Viure intensament. Ser feliç. Viure envoltat de gent capaç de treure el millor de mi.

Quin és el defecte que odies més en els altres?
Mireia: Que no tinguin en consideració a les altres coses vives a part d’elles mateixes.
Marc: La supèrbia.

Clàssics que t’acompanyaran sempre.
Mireia: Les meves relacions afectives. Les meves ulleres. Roba d’una talla massa gran per mi. Un llibre a la motxilla per llegir al tren. Laura Gallego i Harry Potter.
Marc: És complicat. Miro l’estanteria on tinc tots els llibres i em costa decidir. Però suposo que em quedo amb: William Shakespeare. Moriré tranquil dia el dia que pugui fer-ne un.El Despertar de la Primavera. Tant el musical de Broadway com l’obra de text de Frank Wedekind. L’obra de Rainer Maria Rilke. Simplement em fascina. Grease. “You’re the one that I want! (You’re the one I want) Uh, uh, uh…Honey!”Call Me by Your Name d’André Aciman. Després de dedicar-hi el meu Treball de Final de Grau, serà un company de per vida. Els vinils de la Julien Baker. No sé si conta com a clàssic, però necessitava mencionar-la. I podria seguir…

Algun pecat de joventut que -per sort- ja has superat.
Mireia: No estimar-me.
Marc: Diria no valorar-me i no estimar-me, però no ho he superat del tot. Hi ha dies i dies.

Confessa els teus plaers culpables.
Mireia: Odiar heterosexuals. I discutir, discutir molt sobre tot.
Marc: Voldria no sentir-me culpable dels meus plaers. Confesso que sóc i seré fan màxim de Sakura, la caçadora de cartes. Sempre m’alegra el dia escoltar-ne l’opening o mirar un capítol. Clau que ocultes les forces de la foscor…

Mata’m un mite.
Mireia: El discurs de hippie de “Viu i deixa viure, s’ha de ser tolerant amb tot i amb totes les persones”. Aquesta és la demostració de privilegis més desagradable que he sentit mai. Si som tolerants amb les persones i les opinions que son intolerables, desapareix el sentit de la tolerància. Ah i que les persones veganes no ens morim per falta de proteïna.
Marc: “Qui és l’actiu i qui el passiu?” – Madurem, si us plau.

Amb qui t’agradaria col·laborar?
Mireia: Amb persones que tinguin ganes de crear.
Marc: Mare meva! Amb tant gent… Penso en Pere Riera. Necessito fer una obra d’aquest home.

Amb qui no col·laboraries ni per diners?
Mireia: Amb algú amb qui no col·laboraria sense diners.
Marc: Uf, amb qualsevol persona que d’entrada em desperti males vibracions. Ara bé, mai diguis mai…

Quins són els teus herois de ficció?
Mireia: Prefereixo els herois i les heroïnes reals. Les dones que tinc al meu voltant i lluiten cada dia sense por d’emportar-se la societat per davant i els homes que no tenen por d’estimar i plorar. I si parlem de ficció sempre em quedaré amb Katniss Everdeen, Hermione Granger i la Lyra Belacqua.
Marc: Si sóc sincer, no tinc herois de ficció. Ara bé, si n’hagués d’escollir em quedo amb els protagonistes de La Princesa Mononoke, la San i l’Ashitaka. Ah! I la Sakura, hehe.

Què vols trobar a La Descomunal?
Mireia: Molta gent amb ganes de compartir la seva poesia.
Marc: Tinc ganes de descobrir ànimes noves i boniques. Gent que em faci tremolar i remoure de la cadira.

Una imatge de silenci? (ai perdó, se’ns ha colat).
Mireia: Un home callat que deixa que parlin les dones.
Marc: El moment en que Max recull el cos mort de Horst a Bent, de Martin Sherman.
MAX: I won’t drop you.

[Silence.]

You know what?

[Silence.]

Horst?

[Silence.]

You know what?

[Silence.]

I think…

[Silence.]

I think I love you.

[Silence.]