Cecília Coca

La Cecília Coca té 20 anys. Estudia tercer d’humanitats, una carrera que li està donant eines increïbles a tots nivells però que a vegades trepitja la seva passió, la fotografia. També toca el baix i, tot i que no li dedica tantes hores d’estudi, no podria imaginar la vida sense fer música. Li interessa l’aspecte teòric de l’art i la imatge i pensa que en el seu cas és inseparable de la creació en si mateixa.

Com definiries el teu projecte amb dues frases?
La creació i recreació d’una realitat més vivible i lúdica a través de la fotografia, el vídeo, l’escriptura i la música.

Com va començar tot?
Suposo que des de petita, ja que a casa meva són músics i he tingut la sort de poder créixer en un entorn on s’ha potenciat l’expressió artística i el coneixement.

Què vols ser quan siguis gran?
Poder viure de la fotografia i de la música és una fita difícil, però no estaria malament. Ara bé, el món del periodisme cultural en general m’interessa i tampoc em sembla una mala aposta.

Quina ha estat la teva gran fita?
Que la gent compti amb mi cada cop més per participar en projectes (la Descomunal mateix) és un plaer i un assoliment. Em demostra que puc aportar alguna cosa positiva i que se’m considera algú responsable i en qui es pot confiar.

Quina ha estat la teva gran derrota?
Gran derrota! Això és molt fort. Penso que si ets flexible i tens capacitat d’adaptar-te sense perdre la teva forma essencial no té perquè passar mai.

Per què moles?
Molando voy, molando vengooo

Per què creus que t’han convidat a La Descomunal?
Perquè se’ls van acabant els artistes terrassencs! No, és conya. Suposo que saben que em mola el multitasking i el pluriempleo i que no sé dir que no a les propostes artístiques interessants.

Què entens per “èxit”?
El moment en el qual es troben les oportunitats amb la feina ben feta.

Quin és el tòpic d’artista en el que mai voldries caure?
En aquell que pateix la febre de la originalitat.

Quin és el defecte que odies més en els altres?
L’obsessió per agradar a tothom. Voler-ho imposar acaba generant relacions molt forçades i incòmodes, i ho sé del cert perquè és un dels meus grans defectes.

Clàssics que t’acompanyaran sempre.
L’àlbum Together de Mccoy Tyner, les il·lustracions de Ben Montero, Uncommon Places d’Stephen Shore, La cueva de los sueños olvidados de Herzog, El Satiricón, Contes de la Perifèria de Shaun Tan, Girls, El espíritu de la colmena d’Erice, Delibes, La càmera lúcida de Barthes, i qualsevol de Pasolini. No dic Tarkovsky perquè ja seria tot massa pretensiós i, per compensar, afegeixo New Girl.

Algun pecat de joventut que -per sort- ja has superat.
Viure l’aprenentatge com una competició.

Confessa els teus plaers culpables.
L’alegria de quan es cancel·la un plan que involucrava veure molta gent i sortir de casa.

Mata’m un mite.
Que la foto sigui analògica no vol dir que sigui bona immediatament…

Amb qui t’agradaria col·laborar?
M’agrada molt el que estan fotògrafs joves catalans com la Rita Puig-Serra i el Dani Pujalte. Realment tenen una estètica i concepte que m’inspira, o sigui que m’encantaria poder treballar amb ells en algun moment.

Amb qui no col·laboraries ni per diners?
Malauradament no estic en posició de prometre res al respecte… Ara mateix, crec que acceptaria qualsevol proposta remunerada. Amb 20 anys no tinc prou fonts d’ingressos com per fer tot el que tinc al cap, així que tot és benvingut i m’ajudaria a tenir recursos que em permetran decidir el tipus de feina que no vull fer.

Quins són els teus herois de ficció?
L’Azarías de La familia de Pascual Duarte i la Maude de Harold and Maude.

Què vols trobar a La Descomunal?
Una oportunitat per crear espais de connexió que posin en contacte gent molt potent. Tot això en un ambient agradable i distès, oferint el millor de cadascú sense trepitjar-se els uns als altres.

Una imatge de silenci? (ai perdó, se’ns ha colat).
Jo menjant alguna cosa que m’agrada molt i no volent sacrificar la degustació per una conversa banal i protocol·lària.