La Marta va néixer a Terrassa un desembre de fa uns quants anys. El teatre va començar com una activitat de després de l’escola però ha acabat sent un dels eixos centrals de la seva vida. I més enllà del món de l’espectacle, també s’endinsa en el món de l’escriptura i la literatura. Després d’una temporada llarga sense viure a la seva ciutat natal, ara ha tornatamb ganes de teixir projectes artístics i personals que vagin donant forma a tot allò que li bull per dintre.
Com definiries el teu projecte amb dues frases?
No tinc un únic projecte, diria que em bifurco en dues branques, per dir-ho així: literatura i teatre. Ara mateix tinc projectes per cada una de les meves vessants, però no sabria com definir-los amb dues frases així que passaré a la següent pregunta 😉
Com va començar tot?
Era molt tímida. Vaig començar a fer teatre quan era petita, una mica perquè sí i vaig descobrir que allò no era “una cosa més”, el dia de teatre era el meu preferit. Actuant no em volia amagar més, al contrari. Era una sensació de valentia que em feia molt feliç. Volia ser molts personatges i explicar històries. I des de llavors no he parat mai de fer-ho: escrivint, actuant, o com sigui.
Què vols ser quan siguis gran?
Tinc intuïcions però encara no n’estic segura. Sigui com sigui, que la meva feina ni m’avorreixi ni em frustri. No vull que la meva vida comenci els divendres a la nit.
Quina ha estat la teva gran fita?
No en tinc ni idea, però recordaré sempre la sensació d’eufòria intensa quan vaig aconseguir fer la vertical i aguantar-la a l’examen d’acrobàcia, quan feia primer a l’Institut del Teatre. Em sembla que fins llavors no havia entès què volia dir això de caure i caure i caure i al final sortir-me’n perseverant i amb el suport dels amics més amics que saben millor que tu del què ets capaç.
I la teva gran derrota?
Haver-me pensat que odiava les matemàtiques i la ciència com a assignatura. Si tingués divuit anys em sembla que em posaria a estudiar física o matemàtiques a la universitat. Trobo que ha de ser brutal entrar en tot aquell món, deu ser com una altra dimensió. Odio la divisió ciència-humanitats però me la vaig creure molt temps.
Per què moles?
Molo perquè al meu voltant hi tinc gent que mola molt.
Per què creus que t’han convidat a La Descomunal?
Per la Cris, que va pensar en mi
Quin és el tòpic d’artista en el que mai voldries caure?
El de l’artista il·luminat messies que vol alliçonar.
Què entens per “èxit”?
Jo crec que és un sentiment de plenitud després d’haver lluitat molt per alguna cosa que per a tu té sentit, que t’estimes i t’importa.
Quin és el defecte que odies més en els altres?
El narcisisme.
Clàssics que t’acompanyaran sempre.
Shakespeare. I, com que un dia serà un clàssic, Harry Potter.
Algun pecat de joventut que -per sort- ja has superat.
Haver renunciat a la meva llengua i passar-me al castellà per sentir-me més integrada amb les companyes de classe a l’Institut, a primer d’ESO. Superadíssim.
Confessa els teus plaers culpables.
Mossegar-me les ungles. Rebentar grans. Netflix. Les olives. Ah! I la Shakira!!!
Mata’m un mite
Allò de la pel·li d’Into the wild de “hapiness only real when shared” que es posa de moda de tant en tant. Pots obtenir moments de plaer molt grans i reals en soledat.
Amb qui t’agradaria col·laborar?
M’agradaria muntar un espectacle multidisciplinari, o alguna cosa per l’estil amb el meu germà i les meves germanes. Tots cinc. Algun dia.
Amb qui no col·laboraries ni per diners?
Amb ningú que tingui valors o ideologies oposades a les meves.
Quins són els teus herois de ficció?
La Pippi Calcesllargues, el Totoro, el Sam d’El Senyor dels Anells i l’Athelstan de Vikings.
Què vols trobar a La Descomunal?
El principi de més aventures
Una imatge de silenci? (ai perdó, se’ns ha colat).
Un teatre ple de gent els segons abans que comenci l’espectacle.
la Descomunal 