Oriol Tresens

988911_10206550961516589_4693279156068976126_n
Graduat a l’ESCAC en menció de Documental, l’Oriol va entrar al món del cinema als 10 anys fent petits projectes stop motion. Des de llavors ha creat uns 30 projectes (documentals, ficció i híbrids) i ha col·laborat en més de 100. Ha realitzat documentals sociològics i treballa en ficció aixecant iniciatives lowcost i col·laborant contínuament en els departaments de fotografia cinematogràfica i muntatge.  Vol trobar dia a dia el seu camí i explorant varis camps sense perdre l’entusiasme ni la marca personal. És guanyador del concurs Filmat amb El juego de matar.

Com definiries el teu projecte amb dues frases?
Art com a forma de vida. Gaudir al màxim possible de cada instant de creació.

Com va començar tot?
Des que era petit sempre he creat d’una forma o una altra. Fins que vaig prendre consciència d’això i vaig decidir-ho portar a la meva forma de viure.

 Què vols ser quan siguis gran?
Sóc el que sóc en cada moment, no em paro a idealitzar el futur. Simplement em deixo portar cap on la vida em duu, triant aquells projectes que em realitzin en cada moment.

Quina ha estat la teva gran fita?
Aixecar-me cada dia sense perdre l’esperança pel meu somni. I treballar a diari per realitzar-lo.

I la teva gran derrota?
Derrota, fracàs… no crec en aquests conceptes.

Per què moles?
No m’he plantejat mai si molo. Faig el que sento sense aparentar el que no sóc. Si a algú li agrada com sóc, genial, i sinó cap problema 😀

Per què creus que t’han convidat a La Descomunal?Sóc un addicte al meu ofici i treballo sempre al 100% gaudint del que faig. Això sol ajudar.

Quin és el tòpic d’artista en el que mai voldries caure?
En aquell que es preocupa per la fama i els diners passant per sobre de l’art, convertint-lo en un mer espectacle audiovisual sense contingut narratiu.

Què entens per “èxit”?
Aconseguir que l’art mogui consciències. Arribar al punt que una peça cobri vida per si mateixa, quan la noció d’artista desapareix ja que la peça respira per si sola.

Quin és el defecte que odies més en els altres
No odio més ni menys, no sóc ningú per jutjar. Tothom té defectes que no són més que reptes per millorar.

Clàssics que t’acompanyaran sempre.

Són molts els referents dels que bec conscient i inconscientment, se’m fa difícil respondre a aquesta pregunta d’una manera concreta. Ladri di biciclette és el meu màxim referent realista. Top secret!, Chaplin i Mr Bean sempre els tinc presents en comèdia. Bec sobretot del cinema dels anys 90 i art experimental i independent de totes èpoques.

Algun pecat de joventut que -per sort- ja has superat.
Pecat em remet al cristianisme, però puc parlar d’un error que m’ha ajudat a superar-me.

Un bloqueig creatiu del que em vaig deslligar fa un any ha estat el de deixar de voler fer la millor peça del món vivint tot l’acte creatiu amb un enorme sofriment ja que tot ha de ser perfecte. Tota aquesta autopressió no m’ha servit de res més que per fer peces pretencioses sense sentit narratiu algun. Els rodatges es viuen com una constant frustració.

Des que vaig fer el click m’he permès començar a explorar en la narrativa estant més atent al que la realitat m’ofereix cada instant, en els resultats es nota molt aquesta distensió.

Confessa els teus plaers culpables.
Confessió… culpa… em segueix remetent al cristianisme.

Intento no culpar-me per res, sóc responsable de tots els meus actes m’equivoqui o no.

Mata’m un mite
Mitificar crea una distància imaginària on no hi és. Aprenc dels que admiro com a companys creatius que són.

Amb qui t’agradaria col·laborar?
Col·laboro amb qui respecta la meva feina i la creativitat per sobre de la productivitat. Per molta professionalitat que hi hagi, no concebo un rodatge sense bon ambient en Set.

Amb qui no col·laboraries ni per diners?
Projectes audiovisuals que signifiquin un retrocés en l’evolució de l’espècie humana. Com ho sol ser la publicitat suggestiva o el cinema comercial basat en l’espectacularitat visual com a substitut narratiu.

Quins són els teus herois de ficció?
Aquells que creen des de dins cap enfora. Els que no es guien per les tendències sinó pel que senten que necessiten fer.

Què vols trobar a La Descomunal?
El que hagi de ser serà.

Una imatge de silenci? (ai perdó, se’ns ha colat).
Aquell instant on la noció del temps desapareix i simplement ETS.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s