Jan Pagès

IMG-20160610-WA0023Nascut a Terrassa, és enginyer de telecomunicacions i un enamorat de la música des de, creu ell, abans de tenir ús de raó. El primer escenari que va trepitjar va ser per tocar el teclat amb Innatos* (pop-rock en castellà). Més endavant va arrencar també com a teclista amb John is Green, com a guitarrista de La Morsa Rega, un duet de versions acústiques i com a  baix gairebé per casualitat amb el naixement de Rumba sin Rumbo. Actualment és baixista a Singfònics i a The Soul Beams. Ha fet col·laboracions amb Caipirinhas Rumberus , Loren i Ana i Alícia , entre d’altres. El que mou el Jan és la possibilitat d’aprendre alguna cosa nova, on sigui, quan sigui, i si pot ser envoltat de música, millor.

Com definiries el teu projecte en dues frases?
Aprendre coses noves constantment. M’agrada treballar seriosament i alhora disfrutar de totes les estones de treball productiu. Això és el que pretenc tant a Singfònics com a The Soul Beams.

Com va començar tot?
Amb Singfònics, vaig saber que una coral de versions modernes (que no feia ni gospel ni clàssic) buscava baixista. Em va semblar interessant, vaig anar a fer una prova, i vaig acabar com a director de la banda de músics i president de l’entitat. L’any que ve deixo la presidència. TSB va començar volent ser un trio de blues amb el Pau Carbó i el Pepo Figueras on el Pau i jo feiem base i el Pepo feia solos de guitarra i cantava. Un dia, parlant-ne en una conversa amb l’Anna Ledesma, tot va canviar: transformaríem el trio de blues en un grup de soul on hi cantaria l’Anna. I del trio de blues vam passar a ser una banda de 12 persones!

Què vols ser quan siguis gran?
Descomplicat. Més que ara. I fer-ho tot més fàcil.

Quina ha estat la teva gran fita?
Cada vegada que alguna cosa sona bé, en grup o individualment. Quan després de modificar, provar, tornar a provar, sentir-ho deu mil vegades, finalment, hi ha una tirada on tot sona a lloc i perfecte. Això són les grans fites. No passen tant sovint.

I la teva gran derrota?
Voler fer massa coses i no fer-ne cap de bé. Passa massa sovint.

Per què moles?
Per haver heretat l’oïda del meu pare.

Per què creus que t’han convidat a La Descomunal?
Qui m’ha convidat sabia que si m’oferia un espai on fluir i improvisar, on no hi ha res i tot està per fer, no m’hi negaria. O almenys així és com m’ho va pintar, poc cosa més sé sobre el que passarà!

Quin és el tòpic d’artista en el que mai voldries caure?
No voldria posar en perill cap lligam personal que jo m’estimés per un grup, un concert,… el tòpic seria el de “a la cima se llega solo”. Així que si aquest és el tracte, prefereixo “no llegar a ninguna cima”. He vist massa músics que no han sabut compaginar les seves relacions personal amb la música, i que ho han deixat tot i tothom per a ‘poder fer el que m’agrada’

Què entens per “èxit”?
Tot allò que sigui celebrable. Si ho podem celebrar, és un èxit segur.

Quin és el defecte que odies més en els altres?
Tots! Odio l’orgull, generalment. Odio que vulguin tenir raó només pel fet de tenir-la. Odio que no m’escoltin. També odio la falta de coherència. Segur que jo mateix en tinc una mica de cada.

Clàssics que t’acompanyaran sempre.
Molts, moltíssims. Des d’algunes sonates de piano de Beethoven (són espectaculars) fins discografies senceres dels Beatles, de Blink182, de No Use For a Name, Red Hot Chili Peppers, Antònia Font, Manel, The Corrs, José Luis Perales, Lagarto Amarillo… No crec que mai em cansi d’escotlar-los.

Algun pecat de joventut que -per sort- ja has superat.
Em tallava els cabells jo mateix, així no gastava en perruquers. Havia fet autèntiques destrosses, però clar, com que jo no m’ho veia, no em molestava. També vaig intentar començar a tocar la gralla. Per sort dels meus veïns, me’n vaig cansar abans de poder fer cap tema sencer.

Confessa els teus plaers culpables.
Les Nadales, algunes cançons infantils (hi ha autèntiques preciositats), les pel·lícules de superherois/ciència-ficció. Ah, i pixar a la dutxa o des d’un balcó.

Mata’m un mite.
Ottis Redding. No sé perquè Sitting on the dock of the bay va triomfar tant en el seu moment, és un dels temes més avorrits que he tocat mai.

Amb qui t’agradaria col·laborar?
Amb Manel. Els acompanyaria tocant el piano en qualsevol tema del primer o del segon disc amb ells. I creieu-me que disfrutaria cada nota i cada silenci.

Amb qui no col·laboraries ni per diners?
Amb els Catarres.

Quins són els teus herois de ficció?
El Tony Stark (Iron Man) i el Jake Sully (Avatar).

Què vols trobar a La Descomunal?
Gent nova i coses noves. Alguna cosa que no m’hagi passat mai abans. No conec què s’ha fet en ocasions anteriors i no sé què teniu pensat per aquesta però sento molta curiositat. Estic segur que valdrà la pena.

Una imatge de silenci (ai perdó, se’ns ha colat).

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s