JORDI TENA

Foto Jordi Tena i Galindo LA DESCOMUNAL
Poeta i gran observador del món que l’envolta. Ha publicat els poemaris “Vent de pau” i “Reviu la flama”. Col·labora habitualment en el programa “Teatrí de butxaca”, a Ràdio Gràcia. L’any 2013 va guanyar el premi al millor poema en el Festival INVERS de Carcaixent i forma part indispensable de la novena Descomunal.

Com definiries el teu projecte en dues frases?
Escric poesia en llengua catalana, molt centrada en l’ésser humà, en molts casos existencial, i posant en relleu valors col·lectius. És així com expresso la meva visió del món i de la vida.

Com va començar tot?
Vaig començar a escriure als 14 anys, per necessitat d’expressió i perquè volia imitar autors que m’agradaven. Al principi només escrivia narrativa. Vaig arribar més tard a la poesia.

Què vols ser quan siguis gran?
Vull ser més lliure i més ric en experiències.

Quina ha estat la teva gran fita?
Viure dia a dia, encara que no ho sembli, ja representa una gran gesta.

I la teva gran derrota?
De tant en tant en tinc alguna. Potser no he arribat encara als 400 cops que va rebre el personatge de Truffaut, però sigui com sigui aquests mals moments ajuden a assaborir millor els moments de plaer.

Per què moles?
No sé ben bé si molo, però el que sí que puc assegurar és que la gent no em veu perillós.

Per què creus que t’han convidat a La Descomunal
Perquè sóc poeta i puc compartir la meva forma d’entendre la vida amb altres artistes.

Quin és el tòpic d’artista en el que mai voldries caure?
Sóc artista però he de dir que no ho sóc a jornada completa. Sempre em defineixo com a funcionari de dia i poeta de nit. En tot cas, ser funcionari no implica necessàriament portar una vida molt ordenada.

Què entens per “èxit”?
Com deia Machado, no persegueixo la glòria, però sí que he sentit com un èxit quan algú m’ha vingut a dir que un poema meu l’ha fet sentir millor o que l’ha ajudat d’alguna manera.

Quin és el defecte que odies més en els altres?
La deslleialtat. No tolero que una persona et traeixi quan li has donat tota la confiança.

Clàssics que t’acompanyaran sempre.
No puc viure sense Miguel Hernández. També tinc presents sempre Espriu, Salvat-Papasseit, Gil de Biedma, Alejandra Pizarnik i molts altres. I no puc oblidar la influència que he rebut de molts cantautors. Sóc un apassionat de la cançó d’autor.

Algun pecat de joventut que –per sort- ja has superat.
Segueixo sent un pecador i n’estic molt content.

Confessa els teus plaers culpables.
No existeixen ni els vicis ni els plaers culpables. Existeixen simplement els plaers, que, mentre no perjudiquin terceres persones ni esdevinguin una qüestió patològica, són positius i ajuden a viure.

Mata’m un mite.
Tot és qüestionable, però és que, de fet, la perfecció no existeix, i en el fons és poc desitjable.

Amb qui t’agradaria col·laborar.
Amb totes aquelles persones amb qui poder construir un projecte enriquidor a nivell artístic i personal.

Amb qui no col·laboraries ni per diners?
Amb persones que tinguin una ment tancada i que no estiguin disposades al debat i al contrast d’idees.

Quins són els teus herois de ficció?
Em va agradar molt Robert Jordan, el protagonista de “Per qui doblen les campanes?” de Hemingway, però no en tinc gaires, d’herois de ficció.

Què vols trobar a La Descomunal?
Un punt de trobada de gent amb idees i apassionada de la cultura, amb ganes de compartir projectes.

Una imatge de silenci? (ai perdó, se’ns ha colat)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s