Marinetta

És d’aquelles artistes que porten l’etiqueta de “polifacètica” i “multidisciplinar”. Toca totes les tecles: de la música electrònica al disseny gràfic, passant pel vídeo i la fotografia. A nivell musical li diuen “La Björk catalana” i ha estat a escenaris com el dels Monegros, i pel que fa a l’art, l’últim dels seus projectes ha estat exposat a l’Antic Teatre de Barcelona.

– Com definiries el teu projecte amb dues frases?
A nivell artístic m’agrada reflexionar sobre temes a partir dels quals construeixo històries que escenifico sovint amb l’audiovisual. A nivell laboral, intento fer del que m’agrada una professió.

– Com va començar tot?
Jo crec que ja hi era des que era petita. La meva passió pel registre passa per tardes gravant veus amb un radiocasset, fent fotos de qualsevol cosa amb la Werlisa dels meus pares i filmant tot allò que em semblava interessant del dia a dia un cop vaig tenir la meva primera videocàmera. Era un hàbit innat que de forma natural s’ha convertit en un recurs constant tant en la meva faceta artística com laboral.

– Què vols ser quan siguis gran?
Jo ja sóc gran, jaja. Diguem que en certa manera ja faig el que m’agrada, i la meva preocupació en desenvolupar-me o créixer s’enfoca més cap a un tema de millora com a persona que no pas en cap altra cosa. Si millores com a persona tot el teu món millora.

– Quina ha estat la teva gran fita?
Haver-me graduat en Comunicació Audiovisual a la UPF amb 6 matrícules d’honor. M´he especialitzat en direcció i guió i ha estat molt dur perquè ho he fet ara de gran, treballant i amb el pla Bolonia aplicat al 100%. Quan era més jove no vaig poder i ar per fi he pogut estudiar. Estic molt contenta.

– I la teva gran derrota?
No haver continuat estudiant música quan era petita. Era molt tímida i em vaig esborrar per vergonya.

– Per què moles?
Perquè he superat tres vegades un càncer i mai endevinen l’edat que tinc. 😀

– Per què creus que t’han convidat a La Descomunal?
Suposo que perquè malgrat estar en un segon pla, he estat constant en la meva activitat creativa; amb el temps resulta que un ha fet un camí reconeixible.

– Quin és el tòpic d’artista en el que mai voldries caure?
Acabar parlant d’art metropolità i art de províncies.

– Què entens per “èxit”?
Que tu mateix et sentis feliç amb el que fas.

– Quin és el defecte que odies més en els altres?
Bufff, odiar és una paraula molt forta…però és cert que em molesten especialment la mentida i l’arrogància.

– Clàssics que t’acompanyaran sempre.
Bambes de tela i cordils, llibreta i boli, T. rex i el meu osset de peluix.

– Algun pecat de joventut que -per sort- ja has superat.
Fumar, jajaja.

– Confessa els teus plaers culpables.
Sòc vegetariana i no vegana pequè encara m’agraden massa el pop a la gallega i el sushi
Em sento fatal, però és així.

– Mata’m un mite
L’arròs mai es passa, tot depèn de quan el comencis a preparar…

– Amb qui t’agradaria col·laborar?
No tinc cap nom a la ment… però amb algú de qui pogués aprendre molt. Hi ha un videoartista que m’agrada molt, el Cyriac.

– Amb qui no col·laboraries ni per diners?
Més que amb qui, seria el “per a què”. Per mi és molt important la obra, treballar en un projecte que no hi crec no té gaire sentit, així estiguessin allà reunits el Jean-Pierre Jeunet i el Guillaume Galliene junts. No em mouen els personatges, em mouen les idees.

– Quins són els teus herois de ficció?
Corto Maltés i Monkey D. Luffy

– Què vols trobar a La Descomunal?
Sorprendre’m.

– Una imatge de silenci? (ai perdó, se’ns ha colat).