Alfons Ferran Freixa

lalo

Terrassenc de tota la vida, director artístic per l’ESCAC, l’Alfons és plenament conscient del seu paper com artista. Baixista des des de fa anys, actualment és un dels membres de Les Dents Afilades (una mescla de rock tòxic de bodega i un català de ceba). El que potser no sap tan del cert és que, a més de músic, és un dinamitzador cultural en potència. Ha organitzat el primer festival de rock català a Matadepera, L’Esmolat, col·labora amb el Sofar Sounds de Barcelona i, a més, és un luthier molt ecològic: fabrica instruments amb material reciclat sota la marca Red Neck Luthier. Fet a si mateix i lluny de quedar-se quiet, es reinventa aprofitant allò que el món li ofereix. Això sí, com més nou, més modern i més singular, millor.  D’ell, en parla així:

Com definiries el teu projecte en dues frases?
A mi m’agradaria crear un moviment musical fort i consolidat a la ciutat. Per això programo actes que ho potenciïn. De moment de temàtica musical, però, per ganes, podria fer-ho tot. Em mouen els projectes que em fan sentir, tant me fa el seu caire.

Com va començar tot?
Potser el punt d’inici es remunta amb la compra de la meva primera guitarra amb el meu primer sou. Després els esdeveniments se succeeixen quasi sols. Ets dins un món que t’ocupa molt temps, i t’agrada.

Què vols ser quan siguis gran?
Voldria no quedar-me quiet, viure sempre en aquell punt d’incertesa, no saber mai què arribaré a ser més endavant. El que sé segur és el que no vull ser: no vull esdevenir el típic artista renegat, un home descafeïnat que, ja “adult”, ha deixat de cridar a canvi d’una vida d’oficina amb quatre amics tocant al garatge els diumenges.

Quina ha estat la teva gran fita?
Buff! No en tinc pas d’això, no em poso metes. He fet coses que m’han agradat més o menys, però no són fites. Fita em sona a final, a desenllaç. Crec que encara estic en ple plantejament.

I la teva gran derrota?
La procrastinació. Un mal que encara em persegueix de tant en tant. El deixar per més tard, buscar excuses per no fer segons quines coses… He de lluitar contra això permanentment, però crec que, en general, me’n surto prou bé.

Per què moles?
Crec que molo perquè no tinc pèls a la llengua sense haver d’estar massa enfadat. I perquè sóc polifacètic, no em tanco portes ni finestres. Jo visc en una jaima!

Per què creus que t’han convidat a La Descomunal?
Perquè tinc idees i ganes de fer coses. Algunes sol, altres en equip. Crec que tinc potencial per aportar a altra gent i que, en definitiva, puc ser útil.

Quin és el tòpic d’artista en el que mai voldries caure?
No vull caure (i potser hi he caigut algun cop, perquè sóc d’estereotips) en el tòpic d’artista turmentat. Vull passar-ho bé sense haver de morir per sobredosis, en circumstàncies dramàtiques. No voldria mai acabar a les revistes de premsa rosa servint de xafarderia al carrer.

Què entens per “èxit”?
Definitivament, que el que facis et faci feliç. Tant és si ets un yupi de Wall Street o un venedor de pipes perquè si dediques temps i esforç -per molts diners que això pugui comportar- a quelcom que no et realitza acabes frustrat i fins els nassos.

Quin és el defecte que odies més en els altres?
Em molesta profundament la manca de sinceritat a la feina. Si no ets clar i emboliques la troca fas anar malament als companys i ho enredereixes tot . Si avui no pots col·laborar amb mi o veus que arribaràs tard perquè ets amb la xicota la mar de tranquil, doncs diga’m-ho sense embuts. No m’agraden les excuses absurdes, fan perdre temps.

Clàssics que t’acompanyaran sempre.
Bach (no vull pecar de pretensiós, però és la pura veritat), el disc So long and the for all the shoes, de NOFX, potser per ser de les primeres adquisicions amb seny, i el Blues, perquè quasi tot el faig i m’agrada ve d’aquí.

Algun pecat de joventut que -per sort- ja has superat
El Heavy Metal. No és que fos pecat o que l’hagi superat, però de jove m’agradava molt i sense filtre. Ara sóc molt més crític amb aquest gènere.

Confessa els teus plaers culpables.
Les comèdies romàntiques de Hugh Grant, els films Sub. Z -és una denominació pròpia que vam inventar amb una amiga per catalogar les pel·lícules que viuen a les antípodes de la serie B-. Un exemple seria Durmiendo con su enemigo amb un dolent mooolt dolent. I el reguetón (amb tres copes de més, per descomptat!)

Mata’m un mite
El mite de la caverna, de Plató. Està molt bé i és molt entenedor, però no n’hi ha per tant.

Amb qui t’agradaria col·laborar?
Amb qualsevol membre de Zeidun. Amb en Joan Colomo, El Petit de Cal Eril… Em sembla una gent molt potent i molt interessant musicalment.

Amb qui no col·laboraries ni per diners?
Amb en Nacho Cerdà. No m’agrada com a director i, a més, em cau gros.

Quins són els teus herois de ficció?
El protagonista d’American Beauty, la parella Buddy i Buzz Lightyear i en 007 (interpretat per Sean Connery, evidentment)

Què vols trobar a La Descomunal?
Gent amb la qual poder començar nous projectes, conèixer altres àmbits, que sigui una empenta per fer coses noves. Ens cal.

Una imatge de silenci? (ai perdó, se’ns ha colat).

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s